El skyline de Boston vist des d'un turonet del Harvard Arborethum, un parc gegant a 5 minuts de casa (ells anomenen parc al que nosaltres anomenem bosc).

El Charles River (transvasem?)

Aquí el tenim! El gran Linhong, petit posdoc de Harvard, original del sud oest de la Xina i càlid company de pis.

Distraccions al Logan Airport.

La meva habitació. Fa baixada.

Arquitectura de contrastos I

Arquitectura de contrastos II

El meu carrer. Cutre?
Habito el primer pis a mà esquerra d'aquesta magnífica casa de fusta. La meva habitació mira a la banda de darrera.
En comptes de coloms, a Boston hi tenim esquirols. És una plaga.
Això és un cementiri que tinc al costat de casa (podeu veure les tombes al fons). En aquest país cada mort té uns quants metres quadrats de verd, una mica de sol, una mica d'ombra, un llac amb aneguets... morir-se és un xollo!
I això és una mena de Marató contra el càncer. La foto no té res especialment bonic... però em fa gràcia com es quadra el poli quan arriben les bollis...
Balcons i plantes I
Tatxaaaan!! Harvard Medical School. La meca.
Bean Town Jazz Festival I. És un dia sencer de concerts de jazz al carrer Columbus. Com a qualsevol festival de jazz els concerts són de tot menys de jazz. Si més no, no tocaven el Raphael i l'Ana Belén com al festival de jazz de Barcelona. Podríem calificar el tema de multiètnic...
Bean Town Jazz Festival II. Davant de l'allau de peticions he accedit a deixar-me prendre una instantània.
Bean Town Jazz Festival III. Aixó és saxofonista soprano entre la multitud negroide swingant.
Bean Town Jazz Festival IV. I aixó és l'inefable Linhong escoltant salsa després d'una de les seves típiques jornades laborals de 27 hores. Tot i això, ell diu que els xinos no treballen massa, que els coreans treballen molt més.
Això és la seu del governador de Massachusetts. El pas d'una limusina enorme com la de foto no desperta cap mena de sorpresa entre els vianants.
Els hip-hopers de Harvard Square són decididament menys fanfarrons que els de les Rambles.
Tardor I.
Els Red Sox són l'equivalent del Barça en baseball, és a dir, un equip de perdedors amb una ciutat sencera darrera. Sempre estan a punt de guanyar però sempre acaben perdent, fins al punt que l'últim any que van guanyar és el 1918. Enguany estan a punt d'arribar a la final i fins i tot els animen des del Prudential Centre... no hi ha res a fer, tornaran a perdre.
Un cop l'any, abans que el riu es geli, té lloc "The head of the Charles". 1488 piragües corren riu amunt en una barreja de contrarellotge i pelotón. Té certa gracia però...
... però ja comença a fer rasca. Després de deixar la meva piragua em vaig fer una foto davant el Weeks Footbridge.
La nit de la gran derrota I
La nit de la gran derrota II
Nit de contrastos.

Tardor II
Tardor III
Així va quedar la meva carbassa de Halloween després de la primera nevada... i això que la tenia aixoplugada sota el porxo.
Nova secció: de que se alimentan los campeones? El fuet no acaba d'estar aconseguit...
Thanks giving day. Em vaig trobar inesperadament menjant un espectacular gall d'indi farcit envoltat de serbis. Són talment com els pinta el Kusturica a "Underground".
Harvard School of Public Health. Només dir que té més premis nobel que tot Espanya. Disposo d'un despatxillo a la tretzena planta...
... des d'on veig les millors postes de sol sobre la ciutat... a les 4 de la tarda.
Activitats hivernals indoor I: hem adquirit una veleda per fer un curs intensiu Català-Castellà-Mandarí.
... i vaig entendre perquè totes les cases tenen unes escaletes a l'entrada.
Cada veí és responsable de mantenir el seu tros de vorera "caminable". A nosaltres ens ho fa un negrot.
De la mateixa manera que les geleres tornen els cossos d'alpinistes al cap dels anys, aquí la neu torna teles, com no...
És important recordar on has aparcat el cotxe a no ser que siguis capaç de reconèixer-lo pel retrovisor.
Nou disseny Parada-de-bus-barricada- antitiranies. Els 5-10 minuts d'esperar l'autobús a -10ºC o -20ºC són els més durs dia.
Un grup de voluntaris americans ha aconseguit obrir un pista de patinatge en un dels barris desafavorits de la ciutat on ofereixen classes gratuites cada dissabte al matí... i essent que als negres no els interessa gens això del patinatge, ens hi hem apuntat uns quants desafavorits de Harvard.
Foto presa just després de clavar un triple-axel... el fotògraf no va ser prou ràpid, és ho que hi ha.
Gratacels 1: Prudential Center
Gratacels 2: El John Hancock
Una "nevadeta" dóna la benvinguda a la Raquel. Per sort arriba equipada amb la seva manta de patchwork.
New York està a unes 4 hores de viatge amb el mític Chinabus que uneix el barri xino de Boston amb el de New York. El viatge val 30$ anada i tornada i els tickets es compren en una carnisseria xinesa. Això és l'skyline vist des del llac de Central Park. 
Això és el T (pronunciat Ti). Boston va ser la primera ciutat dels USA a tenir metro... el que ningú els ha dit és que no cal que conservin en funcionament els primers vagons que van circular. El T és senzillament un desastre, s'espatlla cada dos per tres, és impuntual, les parades fan por... Com podeu veure tenen un simbolet blau a la part del davant que en teoria vol dir "vehicle adaptat". Error. Vol dir que si puges al T tens altes probabilitats de necessitar un vehicle adaptat.
Inicio aquí una nova secció que es diu "Fotografia de tercer ordre" en la qual fotografiaré a gent que s'estigui fotografiant amb un fons que inclogui més gent fotografiant-se.

Aquí em trobeu fotografiant a una xineta que s'estava fotografiant davant d'una parella de nuvis que s'estaven fotografiant.
Això és un Duck Boat, un vehicle amfibi que tenien els americans a Pearl Harbor durant la segona guerra mundial i que ara utilitzen per passejar turistes per Boston, primer per terra i després pel riu. La fucho i jo estem asseguts a la part del darrera (ocupem aproximadament un pixel).
En un moment del tour, el conductor macarrilla (el de les ulleres i el micro) demana si algú vol conduir el vehicle dins el riu. En aquest moment alguns nens s'ofereixen voluntaris per fer-ho... Aquí teniu una de les nenes reflexada en el retrovisor mentre pilotava el vehicle per les aigües crital·lines del Charles River. .
. La multitudinària desfilada de Saint Patrick´s Day...
...va posar de manifest certes diferències de parella pel que fa l'apreci de les tradicions populars.
... De cop i volta arriba l'estiu i estem a 35 graus a l'ombra. La ciutat canvia i la gent surt al carrer: és la Gay Parade !!! Atenció al detall: darrera del camió  podeu veure una pancarta que comença amb "The Episcopal ...". No és cap protesta contra la conferència espiscopal espanyola. És l'Església Episcopal americana participant de la Gay Parade... A río revueto...
Aquí teniu els reservistes de l'exèrcit fent una coreo... així els van les coses a Iraq... oju als cordons de les botes!
Buenu, Bush vindria a tenir diversos significats en slang...
Certs espontanis no van dubtar a apuntar-se a la parade. Aquí la Meri intenta salvar la Raquel de l'aixella de l'home testicle (les dues boles vermelles sobre el cap del senyor serien l'inici d'un membre de dos metres).

 

 

 La decisió va ser dura: quin dels tres angelets emportar-me a casa?
Aviat una nova secció de fotos artístiques sobre el tema.

 
 

 Escapada al Festival de Jazz de Montreal. A primera vista sembla l'skyline de qualsevol ciutat americana, però a mesura que la vas coneixent, descobreixes que és un oasi de civilització dins de la jungla americana: la gent no camina pel carrer emprenyada, no es respira agressivitat a tot arreu, els negres es casen amb blanques, la gent seu a terrasses per prendre cafè a la tarda, no hi ha obesos miris on miris, la gent és amable, tothom fuma marihuana i els gays es casen.

He de reconèixer que els del Quebec se n'han sortit prou bé donat que una barreja entre americans i francesos podria donar lloc les criatures més arrogants del planeta.

 
Festival de Jazz. Musics blancs com la llet toquen New Orleans per un públic blanc com la llet. On són els negres?

 
 

 Minuts més tard els descobrim en una rua caribenya pels carrers adjacents. Sembla que el Jazz ja no és la seva música.
Casualment ens trobem l'Aleix a qui presentem el nostre inseparable Linhong. Vam estar vivint  a casa la germana del xino tres nits altament surrealistes. Per exemple, tenien un gos, el Toto, que només responia a estímuls pronunciats en xinès. La frustració de veure que un gos enten més xinès que jo encara em dura.

 

 

 

 Diumenge a la platja practicant l'Easy Living. Una de les platges més properes a Boston està en un poblet de ex-pescadors anomentat Manchester On The Beach. T'hi porta el tren de rodalies, un desastre com qualsevol altra infrastructura semi-pública americana. Només hi ha mitja dotzena de trens cada dia, s'espatllen sovint i mantenen els vagons i els revisors de fa cinquanta anys, ... L'aigua estava a 11ºC. Per cert, ens van fer pagar un dollar per poder-nos banyar. El topless deu estar prohibit perquè ningú en fa.

 
 

En hem aficionant als tacos mexicans. En mengem un parell de cops per setmana en un restaurant anomenat Qdoba.Ens han fet la targeta de clients: cada deu àpats ens en regalen un de gratix. El que no saben és que el dia que ens toqui l'àpat gratis apareixerem amb els nostres amics.

 

 Aquest és el club de vela en que ens hem apuntat. Reeees de pijades. Es diu community boating i és una organització sense afany de lucre. Es basa en voluntaris i donacions! Is this America? Sigui com sigui, és un luxe veure com es pon el sol sobre l'skyline des d'un veleret atrotinat i erràtic.
 

Decidim dedicar el dissabte al guirisme: whale watching. Ens fiquem dins un catamarà de motor i ens endinsem una hora i mitja cap a l'oceà amb la il·lusió de veure balenes. Tenim poques esperances pel que ens han explicat. Si més no, ens han dit que ens tornen els diners si no en veiem cap. De fet, ens acompanya un bon nombre de cetacis americans menjant crispetes, així que segur que no ens tornen la pasta. En aquest país les balenes te les trobes al metro. Però estem de sort: en un moment donat trobem envoltats de balenes, algunes fins i tot passen per sota el catamarà !!! Són uns bitxos molt grossos.

Vam poder observar com s'ho fan per menjar. El primer pas és enfonsar-se per fer bombolles, remoure l'aigua per despistar els peixos i portar-los a la superfície...
... després només cal obrir la boca i padentro.
Una altra escapada a NYC, aquest cop amb...

 

 

 Aquest cop amb la família. Qui m'havia de dir que algun dia els Trepats Guixers quedaríem a Central Park? Tot està per fer i tot és possible?
 

No, no tot és possible. El Tòfol no va pujar a l'Empire State. Això és una vista de Broadway, amb la seva característica política d'estalvi energètic.

Reflexió sobre la verticalitat

Per fi hem aprovat l'examen per poder navegar a vela pel riu... ara només he d'aprendre a posar la vela.

... i a superar obstacles inpensables, com aquest.

Ens escapem a Cape Cod, el lloc on has de tenir una casa si ets un americà ric de la costa est. És una mena de delta de l'Ebre però molt més gran.

i amb més mala mar

I per acabar amb el meu primer any a Boston... sí, ho vam fer. Vam aguantar un partit de Baseball sencer al camp dels Red Sox.

 

Actualitzat: 15-09-2005

 

Visites

Hit Counter