 |
Per començar l'any 2 ens en anem a veure el Fèlix a Miami Beach. Dos dies abans d'arribar descobrim perquè els preus són tan barats a finals d'agost... Hi ha un tal Katrina voltan pel golf de Mèxic... Aquests èrem els membres de l'expedició... Déu meu, quina calor fa a Miami. |
| Miami està vist en una nit de marxa per South Beach així que decidim prendre direcció Sud fins als Keys (cayos). Són uns 200 kms d'illes unides per ponts que creuent sobre aigües tropicals... |  |
 |
Arribem a la fi d'Amèrica. La milla 0 de l'autopista 1... |
| ..Al punt més al Sud dels Estats Units continentals, a només 90 milles de Cuba... De fet és mentida: ni són els USA continentals (són illes), ni és el punt més al Sud (òbviament el punt més al Sud és una base militar)... Lu de les 90 milles a Cuba sembla ser cert. |
|
 |
Un bandera gay sota d'una bandera americana? Is this America? |
| Mojitos amb canya de sucre en una terrassa sense que ningú et demani el passaport per entrar? Is this America? |  |
 |
Sííííí... això és Amèrica i això no és un teatre: és una farmàcia. |
 |
Per fi vaig poder veure realitzat el meu somni de banyar-me en una platja tropical. L'aigua està a uns 35 graus, està ple de mosquits i fa pudor... a part d'això és molt bonic. |
| bunic |  |
|
De retorn a Miami ens vam
colar a l'illa privada dels famosos. És una illa privada entre Miami i
Miami Beach a la qual només es pot accedir per una carretera privada. Hi
viuen humils ciutadans com el Julio Iglesias, la Gloria Stefan, el
Silvester Stalone, la Jennifer Lopez... De qui deu ser aquesta casa? Us preguntareu: com ens van deixar entrar? |
 |
 |
Aquesta és l'explicació. Heus aquí el cotxe més petit que vam poder llogar... un bèstia amb vidres fumats a la part de darrera. Si això li afegiu un conductor amb ulleres fosques i aspecte sever, un copilot musculat i dues mosses de corves impressionants seient a banda i banda d'una silueta masculina al seient de darrera, ho entendreu. Ens van confondre amb visitants d'alguna de les cases... |
 |
I finalment un detallet del pas de Katrina per Coral Gables. |
| Anem a la Muntanya i ascendim un dels pocs tres mils de New Hampshire... tres mil peus, uns mil metres. L'objectiu era poder veure una de les grans atraccions de New England: la tardor. Bunic. Per aquestes regions diuen que bufen els vents més forts del món. De fet, la mesura de velocitat del vent més gran s'ha fet precisament aquí, a New Hampshire (clar, qui és el tonto que s'emporta un anemòmetre a l'Everest) |  |
 |
Segons ells, el Mount Monadock és la segona muntanya més ascendida del món, després del Fuji al Japó. Els assistents a l'excursió vam estar bastant d'acord en que la Mola la puja molta més gent... però és clar, que el concepte "món" no és gaire extens per un americà. |
| Bunic |  |
 |
Halloween! Totes les ciutats americanes competeixen per veure quina aconsegueix batre el rècord de carbasses. A Boston, l'espectacle té lloc al Boston Comon. |
| Aquest any unes 23 000 carbasses, una de les quals era meva. Per cert, aquests ulls tan rodons són fruit d'una black and decker i no pas del talent artesanal. |  |
 |
Una sel·lecció d'entre les 23000. |
| Els tres guanyadors indiscutibles |  |
Actualitzat: 25-10-2005
Visites
