LOUIS ARMSTRONG, MÚSIC DEL SEGLE XX.-   

    La música del segle xx ens ofereix moltes cares i moltes imatges diverses. Al costat dels severs retrats en blanc i negre dels grans compositors (Stravinsky, Falla, Schönberg) hi trobem els rostres amables o patètics dels chansonniers francesos (M. Chevalier, G. Brassens, E. Piaf, J. Brel), l’expressió entre sorruda i ingènua dels cantants de folk i de protesta (P.Seeger, B. Dylan, J.Baez) i les mirades decidides, sota les seves cabelleres, dels ídols de la música pop (Beatles, Rolling Stones).

Al mig d’aquest panorama divers, apareix una cara negra, lluent i rodona, partida per una rialla blanca i uns ulls rodons i sortits, com si anessin a saltar : és Louis Armstrong, personatge que, per si sol, simbolitza tota la música de jazz, una de les manifestacions artístiques més vigoroses del segle xx. La cara, la figura, el personatge de Louis Armstrong, son algunes de les imatges més populars i universals d’aquest segle. Ho eren fa cinquanta anys hi ho son encara avui, quasi trenta anys després de la seva mort, quan estem celebrant el centenari del seu naixement. Intentarem aquí explicar les raons d’aquest fenomen.

Aquest segle que estem acabant ha portat convulsions i moviments amb efectes diversos i contradictoris. Hi ha hagut grans avenços, però també molt dolor. Les classes populars han emergit de la situació postergada en que es trobaven, però, al mateix temps, els poders i les ideologies han creat formes de control mai no vistes.

L’art ha perdut aquella rigidesa, academicisme i solemnitat decimonònics, en certa manera s’ha acostat a la gent, però, immediatament el sistema consumista ha convertit aquest apropament en una degradació progressiva de la producció artística. I, d’altra banda, s’ha anat consolidant una tendència que ha convertit l’art modern en una mena de religió per a iniciats que l’ha desconnectat de les masses populars.

Aquest panorama fet de clarobscurs, de propostes tan ben intencionades com fallides, d’avenços enriquidors tan sols dirigits a élites culturals, poques figures l’han sobrevolat amb tanta honestedat i amb un rendiment tan elevat com ho ha fet Louis Armstrong.

La seva trajectòria ha superat les contradiccions del seu temps i això li ha permès arribar a tanta gent i durant tant de temps. Aquesta ha estat segurament la clau del seu èxit : ser plenament un artista del seu segle i, al mateix temps, no sucumbir a les seves contradiccions.

Un músic del seu temps.-

Com tots sabem, ja ho hem dit, el segle XX ha estat un temps de grans canvis. En el terreny de la música popular el jazz ha estat el gènere que ha deixat una més gran empremta. Els ritmes, les sonoritats, el vigor primitiu que portava el jazz, varen revolucionar la música i els balls populars. Això és un fet evident sobre el que no cal insistir. Ara bé, aquest moviment de renovació el van protagonitzar músics concrets i precisos i, per sobre de tots ells, destaca la figura de Louis Armstrong. Per què Armsrtrong ?  Doncs, perquè ell encarna millor que ningú les novetats expressives i rítmiques de la nova música.

El so de la seva trompeta, per ell sol, és ja una meravella. És un so ample, rodó i daurat en tots els registres, amb un toc punyent en l’agut i un tacte carnós i avellutat en el greu. El seu atac de les notes és net i potent, el vibrato amb que les aguanta o acaba és ample, vigorós i perfectament controlat i les inflexions amb les quals treballa moltes notes tenen una precisió i una força expressiva insuperables. La seva tècnica li permet tocar frases ràpides i de gran dificultat d’execució i també arribar als aguts més inaccessibles, però aquestes habilitats no van mai en detriment de la qualitat del so i dels elements expressius que hem esmentat.

A totes aquestes qualitats cal afegir unes enormes dots d’improvisador, que van de la simple paràfrasi d’una melodia fins a les variacions més audacioses.

En aquest camp, el de la improvisació, l’aportació d’Armstrong en la creació de la figura del “solista-improvisador” ha estat decisiva. El jazz d’estil New Orleans, tal com es practicava quan ell va iniciar la seva carrera, es basava fonamentalment en les improvisacions col·lectives. Amb la seva força creativa Armstrong va desbordar el marc d’aquestes improvisacions col·lectives i va forçar l’aparició d’un major espai per als solos, tal com avui encara es fa.

La seva concepció harmònica el portà a introduir en les seves improvisacions les anomenades “notes alterades”, molt rarament utilitzades amb anterioritat, i ho feu, no com a resultat d’una freda especulació, si no d’una manera espontània i intuïtiva, la qual cosa fa que en elles es combini perfectament l’efecte de sorpresa amb el de continuïtat melòdica, al inserir-se aquestes notes amb tota naturalitat en la construcció de la frase. És una superposició d’efectes que només es pot qualificar de genial (Wild Man Blues–1927, Twelfth Street Rag–1927).

Però, si grans són les seves qualitats d’improvisador, no és menys gran el seu art per exposar o “dir” una melodia. És un art que va més enllà del simple respecte pel text musical, ja que no es limita a la mera lectura si no que introdueix petits canvis –allargant una nota aquí, modificant-la allà, desplaçant els accents, etc.- que transformen aquest tema, per banal que sigui en origen, en la més bella de les melodies. És la màgia incomparable de l’art de Louis Armstrong.

Tot el que hem dit pel que fa a l’instrumentista ho podríem repetir en referència al cantant. El timbre velat i rogallós de la seva veu té el mateix poder de seducció que el timbre clar i brillant de la seva trompeta. Els procediments instrumentals que hem esmentat (atac, vibrato, inflexions) tenen la seva matriu en els procediments vocals del seu cant. Amb aquesta veu inconfusible, Armstrong pot arribar a assolir la mateixa força expressiva i les mateixes subtileses que amb la trompeta. La convicció amb que diu les lletres de les cançons  té una intensitat que ens porta més enllà del significat de les paraules. I, talment com fou un innovador en el camp de la improvisació instrumental, també ho va ser en el camp de la improvisació vocal. Hem de recordar que fou el primer en enregistrar i popularitzar el que se’n ha dit scat, forma de cantar improvisada sense paraules, només amb onomatopeies (Heebie Jeebies-1926, I’m a Ding Dong Daddy-1930), que després ha estat continuada per altres cantants com Ella Fitzgerald, John Hendricks, Clark Terry, etc.

A totes les qualitats expressives i d’improvisador que hem esmentat, hem d’afegir les qualitats rítmiques de la seva música. Si l’impacte del jazz radica, en bona part, en la seva pulsació rítmica (swing), Armstrong n’és un dels principals responsables. No hi ha cap de les seves frases, per insignificant que sigui, que no estigui animada per una força rítmica, un dinamisme i una agilitat realment excitants. La capacitat de comunicació i d’enardiment de la seva música prové, en bona mesura, de les seves qualitats rítmiques insuperables.

Tot aquest conjunt de qualitats interpretatives que hem anat descobrint en la música de Louis Armstrong ha rebut un ampli reconeixement per part del públic i  dels músics, com ho demostra la gran quantitat de deixebles que ha tingut i l’extensa influència que ha exercit el seu estil.

Per tot el que portem dit, ens sembla prou clar que el jazz, aquest moviment, que ha revoltat els hàbits musicals del darrer segle, aquesta nova manera de sentir i de fer música que ha conquerit el mon enter, ha trobat en Louis Armstrong el seu principal portaveu.

Ha estat un artista plenament identificat amb la seva època, perquè ha estat impulsor i a la vegada servidor de les tendències que han caracteritzat aquest període en que, com dèiem, la música, la bona música, s’ha apropat a la gent. Quanta gent no hi ha hagut que, a través d’Armstrong, han trobat en el jazz la música que millor sintonitzava amb les seves vivències, les seves inquietuds i les seves aspiracions ?

Un artista popular, genuí i insubornable.-

Com hem vist, Louis Armstrong ha estat un dels protagonistes de la música del segle XX. Ara, aquest paper de protagonista l’ha sabut desenvolupar defugint, tant les tendències elitistes que l’haurien allunyat de la gent, com les exigències imposades pel consum que haurien corromput la seva música, com tants casos s’han donat en els darrers cinquanta anys en tots els gèneres musicals. Armstrong va ser, pura i simplement, un artista popular amb un talent natural fora de l’ordinari que es va  saber mantenir fidel a ell mateix al llarg de tota la seva carrera.

Nascut en els ambients més humils del New Orleans de principis de segle, el seu art es va nodrir sempre de la música negra que sorgí d’aquesta ciutat. L’esperit senzill, jovial, extravertit, que anima aquesta música, el trobem constantment en la música de Louis Armstrong.  L’expressió espontània, càlida i directa dels sentiments, dels més dolorosos o punyents fins els que desborden de joia i alegria, han estat la raó de ser de la seva música. Amb aquesta enorme càrrega de sentiment, el so de la seva trompeta i el timbre de la seva veu han arribat a colpir el més íntim i profund de la gent més diversa. I aquest fenomen no s’ha limitat a una raça, a un país, a una cultura o a una generació, si no que ha traspassat totes les fronteres per convertir-se en un fenomen universal i perdurable.

Louis Armstrong, com altres també ho han fet, ha demostrat, sense proposar-s’ho, que es pot arribar a tothom a partir de les vivències, del llenguatge i de la tradició propis.

Alguns esperits puritans han volgut interpretar aquesta popularitat, sobretot en referència als darrers anys de la seva carrera, com una concessió al comercialisme. Altres varen denunciar la seva personalitat alegre i comunicativa, el seu bon humor a l’escenari, com una mostra del negre que fa d’Oncle Tom per complaure el públic blanc.

Ni una acusació ni l’altra tenen cap base.

Els que li retreuen un cert comercialisme a partir del moment en que va enregistrar temes com La vie en rose (1950), C’est si bon (1950), Hello, Dolly (1963), Cabaret (1966), etc., demostren una dosi considerable d’ignorància o d’incomprensió. Ignorància perquè, des de sempre, el repertori dels músics de jazz s’ha nodrit de temes de la més diversa procedència (musica folklòrica,  clàssica, militar, de comèdia, cançons de moda, etc.). El mateix Armstrong en els anys vint, trenta o quaranta va enregistrar temes que originalment procedien d’aquests camps i en particular, com era habitual en el jazz, del camp de les cançons de moda (I can’t give You anything but Love-1929, Stardust-1931, You Rascal You-1931, Just a Gigolo-1931, The Peanut Vendor (El Manisero)-1931, Sweet Sue-1933, etc.).  Louis Armstrong, com altres grans jazzmen infonia a aquests temes una vivacitat rítmica i una càrrega d’expressivitat que els transformava en jazz del millor i, a més, els utilitzava com a base per a les improvisacions més imaginatives.

Incomprensió, també hem dit, perquè en els enregistraments “comercials” dels anys cinquanta i seixanta, aquests puristes no varen saber copsar-ne les qualitats rítmiques i expressives profundament jazzístiques que contenien.

Es cert que els acompanyaments que Armstrong va haver de suportar en algunes ocasions (violins ensucrats, cors a l’estil de Hollywood, etc.) tenien una intenció descaradament comercial, però, és igualment cert que l’oient atent pot discernir, per sobre d’aquests acompanyaments indesitjables, la inspiració i l’accent grandiosos de la trompeta i la veu d’Armstrong. I aquí el seu geni seguia intacte.

Pel que fa a la seva actitud en escena, el seu suposat  paper d’Oncle Tom, no va ser en cap moment un comportament fals o postís, adoptat per conveniència o a fi de complaure un determinat públic blanc. Louis Armstrong va comportar-se així al llarg de tota la seva carrera, tant davant del públic negre com del públic blanc. Era el seu capteniment natural : es sentia feliç damunt l’escenari, tocant la seva música i fent feliç a la gent, i això ho exterioritzava sense embuts, cridant, rient o bromejant. Només les mentalitats torturades que varen proliferar en la societat occidental a l’ombra dels moviments filosòfics de la postguerra, podien donar una interpretació tan recargolada de l’actitud de Louis Armstrong davant del seu públic. Però va ser així com bona part de la crítica el va tractar durant els darrers vint anys de la seva carrera. Pel sol fet de ser fidel als seus orígens populars i a la seva manera de ser, va haver de suportar una autèntica campanya de desprestigi per part d’aquest sector de crítics i intel·lectuals. Se’l va qualificar d’Oncle Tom, de pallasso, de bufó, etc., quan la veritat és que Armstrong, sempre que calgué, va prendre un clar partit a favor dels drets del seu poble. L’exemple més notable de la seva fermesa i valentia el va donar el 1957, quan es varen produir els fets de Little Rock : en unes dures declaracions va condemnar l’actitud del governador  Faubus que impedia l’entrada d’estudiants negres a la universitat, va criticar l’actitud permissiva del president Eisenhower i, tot seguit, oposant-se als desigs del govern federal, va declinar una invitació del Departament d’Estat per anar d’ambaixador artístic a la U.R.S.S.

Des de la perspectiva actual, les actituds de determinats músics dels anys seixanta i setanta, irrespectuoses i hostils amb el públic, ens semblen molt més servils i “integrades” perquè, en definitiva, no eren més que simples respostes mimètiques inspirades en les actituds promogudes per les avantguardes intel·lectuals i artístiques del moment, per descomptat, formades majoritàriament  per blancs. 

En tot cas, Louis Armstrong no va renegar mai dels seus orígens i, a més, sempre mantingué, vinculat a aquells orígens, un estil propi, inconfusible i immune als atacs del comercialisme.

Aquesta seria l’explicació o la clau de l’èxit extraordinari de Louis Armstrong : va ser un dels millors artistes del seu gènere i del seu temps, segurament el millor, va estar sempre al costat de la gent i en tot moment els va donar amb generositat, alegria, honestedat i entusiasme, el millor del seu geni prodigiós.

Encara avui som molts els que ens emocionem quan el sentim cantar What a Wonderful World, el seu darrer hit, gairebé trenta anys després de deixar aquest mon. Per a molts, Louis Armstrong ha estat un company que ens ha fet molt més agradable el viure. Sincerament, creiem que el fenomen Armstrong no s’extingirà amb el segle XX, si no que pot durar moltes generacions i el seu nom pot acabar ocupant un lloc d’honor al costat dels altres grans noms de la història de la música.

Ricard Gili (trompetista i líder de la Locomotora Negra)