QUÈ ENTENEM PER JAZZ

Dir avui que som músics de jazz és massa imprecís. Amb el nom de jazz es designa un ventall de produccions musicals que van des d’una concepció popular ballable fins a la investigació sonora intercultural més propera a la darrera música d’avantguarda. És per això que els músics de LA LOCOMOTORA NEGRA creiem necessari explicitar breument quina concepció del jazz compartim i practiquem.

Per a nosaltres el jazz és una música creada per la comunitat afroamericana dels Estats Units d’Amèrica del Nord a principis del segle XX i desenvolupada al llarg d’aquesta centúria. La identitat d’aquesta música, és a dir, allò que permet definir-la i diferenciar-la d’altres, resideix en dues categories fonamentals i en una funció inicial específica. Les dues categories defineixen una manera d’interpretar la música caracteritzada per un tractament específic del so i una particular forma d'accentuació rítmica. Pel que fa a la funció inicial, les fonts històriques disponibles són rotundes: el jazz va néixer instintivament per ballar.

Sabem que la comunitat afroamericana, abans de produir la música instrumental que anomenem jazz, havia desenvolupat una música vocal de caràcter religiós –el gospel— i de signe profà –el blues--. En aquestes dues formes musicals, la manera de cantar va concretar una estètica que només coincidia amb la música vocal de tradició europea en l’afinació final de les notes i en la utilització de la tonalitat. Els afroamericans hi van afegir elements de probable tradició africana o bé de nova creació al llarg de l’etapa històrica del seu esclavatge.

Bessie Smith

D’aquí que tant el murmuri com el crit directe o el gruny formin part d’una estètica totalment distinta de les produccions de tradició europea clàssica. La música vocal afroamericana tenia una expressivitat forta i directa, lluny de l’ensucrament, però no de la tendresa, i plena de sentiment, però sense ser sentimental. Aquesta expressivitat, que mai no és tova, se sol qualificar amb una paraula anglesa: feeling.

El tractament del so en el jazz procedeix en un principi d'una imitació literal de la veu afroamericana en la sonoritat dels instruments, com si la veu també tingués un color diferent. Més endavant aquesta literalitat del so es va fer més complexa i no sempre ha estat rigorosament identificable. Tanmateix la manera de dissenyar les frases musicals, fins i tot les més endimoniadament ràpides, ha de ser traduïble a l’scat vocal. I en tot cas el so de trompetes i clarinets, de trombons de vares i de saxos va néixer al jazz seguint les característiques de la veu en el cant afroamericà. Per a nosaltres aquestes característiques constitueixen un nucli dur de significació estètica sense el qual no creiem que existeixi, pròpiament parlant, jazz pel que fa al so.

Per tant intentem construir un so a base d’atac en les frases musicals, de la constància de la síncope, del vibrato, de les inflexions i dels glissandos i, sobretot, del feeling propi d’aquest llenguatge musical. Creiem també que a partir d’aquest nucli dur de significació són centenars els matisos i els adjectius que la personalitat dels músics afroamericans han sabut crear.

Jelly Roll Morton

Diuen que Louis Armstrong, quan algú li va preguntar si podia definir el swing, va respondre més o menys: si vostè no el sent a dins, més val que ho deixi córrer perquè mai no sabrà el que és. Se sol citar aquesta "boutade" de l'Armstrong per marcar una característica del "swing": la seva resistència a ser definit amb paraules i la seva dificultat a ser percebut si no és per la via directa de l'audició, és a dir, de l'experiència personal. I l'experiència personal ens demostra que aquesta pulsació rítmica, que dona vida al jazz i que anomenem swing, ens produeix un conjunt de sensacions on es barregen l'excitació anímica i la incitació al ball amb un equilibri relaxant i un alliberament de l'esperit. Tot plegat prou gratificant per crear, de per vida, una total dependència de l'afeccionat respecte d'aquesta música i del ritme que l'anima: el swing.

La Big Band de Fletcher Henderson, una de les més conegudes a finals dels anys 20 i principis dels 30.

Aquest gran poder de captació que té el swing prové del contrast rítmic que es produeix entre les accentuacions de la melodia (temps forts -1r i 3r del compàs 4/4-) i les accentuacions dels intruments rítmics com la bateria (temps febles -2n i 4t del compàs 4/4-). Aquest rebot elàstic entre els diversos temps, accentuat per una execució dinàmica, àgil i flexible, per part dels intèrprets, crea aquesta excitació pròpia i única del jazz (també dels blues i dels gospel songs).

El swing no es pot escriure en una partitura. Neix, creix i mor en la interpretació. Els millors músics de jazz són aquells que han arribat a tocar amb un màxim de swing (L. Armstrong, F. Waller, L. Hampton, C. Basie, D. Ellington, etc). Els músics de La Locomotora Negra intentem en la nostra música expressar aquesta concepció del ritme propi del jazz anomenada swing.

El jazz va néixer a Nova Orleans com una música que incitava al ball. A Xicago i a Nova York en els anys 20 i 30 --no cal esmentar els espectacles musicals de les primeres big bands-- la música de jazz era sinònim de música de ball.

Basti el nom de Savoy Ballroom de Harlem, on hi tocaven les més prestigioses orquestres afroamericanes de jazz, i on centenars de parelles afroamericanes ballaven fins a la matinada mostrant aquesta genuïtat de la música de jazz.

El Savoy Ballroom

El fet de catalogar el jazz com a música ballable no significa en absolut, per a nosaltres, cap menyspreu ni cap limitació de la seva categoria artística. Ben al contrari: ser fidels, estèticament parlant, a la invitació a la dansa que provoca el swing ens sembla una de les dimensions essencials de la nostra música encara que el lloc on aquesta es realitzi no estigui destinat al ball.

Així, els músics de LA LOCOMOTORA NEGRA definim el jazz com una música genuïnament afroamericana, producte d'una síntesi de la música de l'Àfrica occidental i de l'occident europeu, caracteritzada per un so peculiar derivat directament dels trets de la veu d'aquesta cultura, per un tractament rítmic global anomenat "swing" i que ha de ser potencialment ballable.

I no voldríem concloure aquesta breu síntesi sense afegir que el jazz tal i com l’han fet originàriament els afroamericans -i ho ha recordat recentment el trompetista W. Marsalis- és una música profunda que a través del swing troba la manera d’expulsar la tristesa i el dolor i ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple.

Hem escrit dos llibres en els quals podeu trobar aquestes idees desenvolupades.