Blog Single

EL JAZZ CLÀSSIC EN EL SEGLE XXI

Gairebé tothom que coneix La Locomotora Negra té clar que aquesta orquestra interpreta l’estil de jazz conegut com a jazz clàssic. Ho ha fet des del seu debut, el 1971, i ho segueix fent en l’actualitat (2015).

En una gran part dels manuals d’història del jazz, però, l’estil anomenat jazz clàssic queda circumscrit al període situat entre els anys 1930 i 1945, ja que, segons aquests tractats, amb l’aparició del be-bop (1945) s’inicia el període modern de la història del jazz i, en conseqüència, es dóna per tancat el període clàssic.

En base a aquestes afirmacions, el que interpreta La Locomotora Negra seria un estil absolutament anacrònic, estaríem fent una música que no pertany a l’època en que estem vivint. Vindria a ser com una peça de museu, extreta de la seva vitrina i col·locada en mig d’un context contemporani dintre del qual desentonaria o, en el millor dels casos, resultaria una curiositat extravagant.

Voldríem deixar clar que aquesta percepció de la música de La Locomotora Negra i, naturalment, de tots els conjunts i solistes que toquen en estils propers, és una percepció absolutament errònia i insostenible. Per explicar-ho donarem dues raons de pes.

La primera es basa en la nostra pròpia experiència. En les nostres actuacions, siguin  concerts o balls, percebem amb tota claredat que el públic, jove o vell, vibra amb la nostra música amb la mateixa intensitat i entusiasme, si no més, que amb les músiques o estils considerats “actuals”. La connexió amb el públic d’avui és total i aquesta experiència la podem fer extensiva a tots aquells grups que hem vist actuar i que practiquen estils afins al nostre (la Barcelona Jazz Orquestra, La Vella Dixieland, la Sant Andreu Jazz Band, etc.) i a aquells solistes que es mouen en la mateixa línia (Ignasi Terraza, Bernat Font, Biel Ballester, Toni Solà, Oriol Romaní, etc.). Tots aquests grups i solistes, que podem incloure en l’anomenat jazz clàssic, desperten l’entusiasme de tots els auditoris davant dels quals actuen. I el nou auge dels balls anomenats de swing (Lindy Hop, Balboa, etc.) no ha fet més que reforçar i confirmar aquesta viva actualitat del jazz anomenat clàssic en el nostre entorn.

Amb tot això que acabem d’exposar ja n’hi hauria prou per desmentir el suposat anacronisme de la nostra música i de l’anomenat jazz clàssic en l’actualitat. Però hi ha encara una altra raó on podem sustentar la vigència del jazz clàssic.

Aquesta segona raó va més enllà del nostre entorn i s’endinsa en el què és la substància musical que ha donat als anomenats jazz clàssic i jazz tradicional la seva singular personalitat. Aquests estils presenten en comú unes característiques musicals particulars que són les que els distingeixen dels altres gèneres musicals i, en major o menor grau, dels altres estils de jazz.

Aquestes característiques han estat la gran aportació dels negres nord-americans a l’univers de la música i consisteixen, per una banda, en una especial manera de tocar i extreure el so dels instruments a imatge de la manera de cantar d’aquella gent i, per una altra, en una manera de tractar el ritme (swing) que dóna a la música una agilitat, una força i un dinamisme que són únics en el panorama musical del nostre planeta.

És cert que aquestes característiques podríem dir que són velles perquè apareixen en el mateix moment que neix el jazz, és a dir, a finals del segle XIX. És més, aquestes característiques ja es troben en els gèneres que precediren al jazz: els Blues i els Gospel Songs.

També és cert que aquestes característiques han desaparegut, en major o menor grau i a vegades completament, en molt del jazz que s’ha fet en el període dit modern i han estat substituïdes per aportacions d’una altra índole.

Però, és també cert que aquesta manera de tractar el so dels instruments i aquesta manera de tractar el ritme que caracteritzen els anomenats jazz tradicional i clàssic, no han estat oblidades ni arraconades. Si observem les generacions de músics apareguts després de 1945, és a dir, quan ja és dóna per caducat el jazz clàssic, una part important d’aquestes generacions de nous jazzmen ha seguit fent sonar els seus instruments amb un atac, un vibrat i unes inflexions que els donen la calidesa de la veu humana, i han seguit insuflant un ritme a les seves interpretacions tant àgil, tant flexible, dinàmic i excitant, com ho feien els seus avantpassats.

Un sector notable dels jazzmen negres actuals, amb Wynton Marsalis al capdavant, al marge dels experiments i provatures que lògicament duen a terme, han preservat aquesta manera d’interpretar perquè han entès que és tracta d’una part fonamental i valuosíssima de la seva herència cultural, la qual no es pot menysprear ni oblidar, ans al contrari, cal valorar-la, mantenir-la viva i difondre-la. Al seu costat, els musics blancs americans, els músics europeus o de qualsevol racó del món, que ens hem enamorat d’aquesta mena de música aprenent-la dels negres, hem ajudat a que, a contracorrent i navegant entre les tèrboles aigües del consumisme, avui es pugui afirmar que en el segle XXI el jazz clàssic segueix viu. No volíem dir res més que això. I és un gran alleujament saber que estem vius.

Ricard Gili

La Locomotora Negra

 

Enllaços d’interès:

Barcelona Jazz Orquestra: http://www.bjo.cat/

La Vella Dixieland: http://www.lavelladixieland.com/

Sant Andreu Jazz Band: http://santandreujazzband.blogspot.com.es/

Ignasi Terraza: http://ignasiterraza.com/

Bernat Font: http://www.bernatfont.com/

Biel Balleter: http://www.bielballestertrio.com/BBT/WELCOME.html

Toni Solà: https://www.facebook.com/toni.sola.92

Oriol Romani: http://www.oriolromani.net/

  • XaviB says :
    13 de setembre de 2015 at 18:42

    M’encanten aquestes entrades del blog!

    Fa un temps vaig descobrir, a través d’un conegut, que el Ricard Gili donava de tant en tant unes jornades, cursos o com en vulgueu dir, sobre la història del Jazz i del Swing.

    Saber que actualment ho té una mica abandonat o si més no, per la gent que hauriem de començar d’un nivell zero, em va deixar el cos una mica tocat. Ricard, no ens facis Això! (Després ja veuríem si els quilòmetres que em separen de Barcelona em permetrien assistir-hi ;/)

    Aquests entrades són com la metadona 😉

    Comentaris a banda i tornant a la publicació, no puc més que donar-vos la raó (com si jo fos algú per dur-li la contrària al Ricard Gili XD)

    Fa dos dies que ballo com aquell qui diu i que escolto Swing de forma continuada. Al principi sols els clàssics que sonaven a les festes, però amb el temps vaig començar a emprar una eina fascinant dels serveis de música digital: el mode ràdio a partir d’una cançó.

    Molts cops m’ofereix cançons que m’impedeixen cuinar i fer la meva vida regular (d’altres em porten a preguntar-me com ha arribat a oferir-me allò que no té res de Swing); ballar i fer coses diàries al mateix temps, és com estar de càmping, sempre es triga el triple a fer-ho tot. Quan miro de quin grup es tracta i l’any, em sorprèn veure que no és música dels “30 i 40”, sinó música feta per grups actuals i per a postres, les més potents, quasi bé sempre neixen d’un format de Big Band.

    Que esteu vius? Assistir als vostres concerts si que dona vida!

    XaviB

    Respon
    • La Locomotora Negra says :
      15 de setembre de 2015 at 8:54

      Benvolgut Xavi,

      Primer de tot gràcies pels teu comentari. Has de saber que en Ricard segueix fent seminaris d’iniciació a la història del Jazz, i concretament el dia 1 d’octubre en comença un a la Casa Golferichs. Les activitats de de la Fundació Jazz Class d’aquest més de setembre les podràs trobar penjades al Facebook de La Locomotora Negra: https://www.facebook.com/La-Locomotora-Negra-128585380494939/timeline/

      La Locomotora Negra

      Respon

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *