QUÈ
ENTENEM PER JAZZ?
Dir
avui que som músics de jazz és massa
imprecís. Amb el nom de jazz es
designa un ventall de produccions musicals que van des d’una concepció
popular ballable fins a la
investigació sonora intercultural més propera a la darrera música d’avantguarda.
És per això que els músics de LA LOCOMOTORA NEGRA creiem necessari
explicitar breument quina concepció del jazz compartim
i practiquem.
![]() |
Anys 20, els Hot Seven amb Louis Armstrong en primer pla |
Per
a nosaltres el jazz és una música creada per la comunitat afroamericana dels
Estats Units d’Amèrica del Nord a principis del segle XX i desenvolupada al
llarg d’aquesta centúria. La identitat d’aquesta música, és a dir, allò
que permet definir-la i diferenciar-la d’altres, resideix en dues categories fonamentals i en una funció inicial específica. Les dues categories defineixen una
manera d’interpretar la música caracteritzada per
un tractament específic del so
i una particular forma d'accentuació
rítmica. Pel que fa a la funció inicial, les fonts històriques
disponibles són rotundes: el jazz va néixer instintivament per
ballar.
Un
tractament específic del so
Sabem que la comunitat afroamericana, abans de produir la música instrumental que anomenem jazz, havia desenvolupat una música vocal de caràcter religiós –el gospel— i de signe profà –el blues--. En aquestes dues formes musicals, la manera de cantar va concretar una estètica que només coincidia amb la música vocal de tradició europea en l’afinació final de les notes i en la utilització de la tonalitat. Els afroamericans hi van afegir elements de probable tradició africana o bé de nova creació al llarg de l’etapa històrica del seu esclavatge.
|
Bessie Smith |
D’aquí que tant el murmuri
com el crit directe o el gruny formin part d’una estètica totalment distinta
de les produccions de tradició europea clàssica. La música vocal
afroamericana tenia una expressivitat forta i directa, lluny de l’ensucrament,
però no de la tendresa, i plena de sentiment, però sense ser sentimental.
Aquesta expressivitat, que mai no és tova, se sol qualificar amb una paraula
anglesa: feeling. |
El tractament del so en el jazz procedeix en un principi d'una imitació literal de la veu afroamericana en la sonoritat dels instruments, com si la veu també tingués un color diferent. Més endavant aquesta literalitat del so es va fer més complexa i no sempre ha estat rigorosament identificable. Tanmateix la manera de dissenyar les frases musicals, fins i tot les més endimoniadament ràpides, ha de ser traduïble a l’scat vocal. I en tot cas el so de trompetes i clarinets, de trombons de vares i de saxos va néixer al jazz seguint les característiques de la veu en el cant afroamericà. Per a nosaltres aquestes característiques constitueixen un nucli dur de significació estètica sense el qual no creiem que existeixi, pròpiament parlant, jazz pel que fa al so.
|
Per tant intentem construir un so a base d’atac en les frases
musicals, de la constància de la síncope, del vibrato, de les inflexions i
dels glissandos i, sobretot, del feeling
propi d’aquest llenguatge musical. Creiem també que a partir d’aquest nucli
dur de significació són centenars els matisos i els adjectius que la
personalitat dels músics afroamericans han sabut crear. |
Jelly Roll Morton |
Un
tractament específic del ritme: el swing
Diuen
que Louis
Armstrong, quan algú li va preguntar si podia definir el swing, va
respondre més o menys: si vostè no el
sent a dins, més val que ho deixi córrer perquè mai no sabrà el que és.
Se sol citar aquesta "boutade" de l'Armstrong per marcar una característica
del "swing": la seva resistència a ser definit amb paraules i la seva
dificultat a ser percebut si no és per la via directa de l'audició, és a dir,
de l'experiència personal.
|
|
La Big Band de Fletcher Henderson, una de les més conegudes a finals dels anys 20 i principis dels 30. |
Aquest gran poder de captació que té el swing prové del contrast rítmic que es produeix entre les accentuacions de la melodia (temps forts -1r i 3r del compàs 4/4-) i les accentuacions dels intruments rítmics com la bateria (temps febles -2n i 4t del compàs 4/4-). Aquest rebot elàstic entre els diversos temps, accentuat per una execució dinàmica, àgil i flexible, per part dels intèrprets, crea aquesta excitació pròpia i única del jazz (també dels blues i dels gospel songs).
El swing no es pot escriure en una partitura. Neix, creix i mor en la interpretació. Els millors músics de jazz són aquells que han arribat a tocar amb un màxim de swing (L. Armstrong, F. Waller, L. Hampton, C. Basie, D. Ellington, etc). Els músics de La Locomotora Negra intentem en la nostra música expressar aquesta concepció del ritme propi del jazz anomenada swing.
El jazz va néixer a Nova Orleans com una música que incitava al ball. A Xicago i a Nova York en els anys 20 i 30 --no cal esmentar els espectacles musicals de les primeres big bands-- la música de jazz era sinònim de música de ball.
|
Basti el nom de Savoy Ballroom de Harlem, on hi tocaven les més prestigioses orquestres afroamericanes de jazz, i on centenars de parelles afroamericanes ballaven fins a la matinada mostrant aquesta genuïtat de la música de jazz. |
El Savoy Ballroom |
El
fet de catalogar el jazz com a música ballable no significa en absolut,
per a nosaltres, cap menyspreu ni cap limitació de la seva categoria artística.
Ben al contrari: ser fidels, estèticament parlant, a la invitació a la
dansa que provoca el swing ens sembla
una de les dimensions essencials de la nostra música encara que el lloc on
aquesta es realitzi no estigui destinat al ball.
Així,
els músics de LA LOCOMOTORA NEGRA
definim el jazz com una música genuïnament afroamericana, producte d'una síntesi
de la música de l'Àfrica occidental i de l'occident europeu, caracteritzada per
un so peculiar derivat directament dels trets de la veu d'aquesta cultura, per
un tractament rítmic global anomenat "swing" i que ha de ser
potencialment ballable.
|
|
La banda de Joe "King" Oliver a principis dels anys 20. |
I no voldríem concloure aquesta breu síntesi sense afegir que el jazz tal i com l’han fet originàriament els afroamericans -i ho ha recordat recentment el trompetista W. Marsalis- és una música profunda que a través del swing troba la manera d’expulsar la tristesa i el dolor i ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple.
VOLS SABER-NE MÉS?
Hem escrit dos llibres en els quals podeu trobar aquestes idees desenvolupades.
| Títol: JAZZ:
UNA MÚSICA CLÀSSICA DEL
SEGLE XX
Autor: Cristòfol-A. Trepat Editorial: LAERTES Any: 1994
|
|
| Títol:
EL
JAZZ
Autor: Ricard Gili Editorial: HOGAR DEL LIBRO Any: 1978 |
|